Post-modern

Potser sóc massa inquieta: em malfio de tot i de tothom i em defugen les veritats petrificades. Em cansa cada dia obrir clarianes, alçar finestres, trobar ulls i paraules per dallar aquesta gran selva. Maleeïxo tot d’una aquesta falera de sospita, el desencís, la dolça lluita, els camins d’extrangeria. Tanta insubornabilitat m’ha portat a un erm on cada vegades menys coses em fan de companyia: visc entre el tinc, el puc, el voldria… i ja no sé qui sóc ni on emmirallar-me. M’ha entristit la soledat de les prestatgeries i corro cap a tu, cap a vosaltres, per veure si així m’acullen les vostres experiències. Només i he trobat por i desordre, un buit a les mans que s’escolava: els fons s’han exhaurit ja fa molt temps i només em queda ser un rastre inútil en la història, una insistència malferida. Com una pelegrina sense nom, faig parada a certes cases per a que m’estructurin els ulls i el pensament. Però sempre un no-sé-què em fa estendre la mirada –com un instant etern- més enllà o més ençà d’on sóc, i perdo de nou els marcs que em feien de mirall. Només em queda el do obert de les paraules; el raig de llum caient, silent, sobre la platja.