T'he trobat enredat en un mitjó
pel calaix on s'esmuny el desig i l'alegria
Èdip sense ulls, cercant a Déu com qui cerca
una mirada (i tot i sent de nit i veies).
S'ha fet menys lenta la nit menys fosca
l'espera; potser perquè erem dos a contradir-la,
dues soletats menys soles
esquinçant el temps amb la rialla
lligant els fils dispersos d'una era sense nom.
I mira'ns aquí: com tornem
al bell límit del cercle
que traspassem una vegada
i una altra sense èxit.
He traït només si he
cercat una correspondència
en la mirada, un còmplice lector?
Tant sols així es pot afrontar un destí salvatge:
amb una mà segello l'amistat
l'altra et fa adéu i companyia en el teu viatge.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Posar un comentari a l'altura de tan belles paraules m'és una dificil feina, doncs, fins ara era cec, en canvi, avui sóc cec i mut.
Intenteré dir-ho en dos mots.
M'ha encantat.
"dues soletats menys soles
esquinçant el temps amb la rialla".
Grande.
Un que es creu Èdip.
A lo vinyoli, jeje
Publica un comentari a l'entrada